Giuseppe Tavani va ser filòleg romànic, especialista –entre altres àmbits– de literatura gallega i portuguesa, catalana, provençal i francesa. Erudit i traductor, va ser un dels pares fundadors de la Filologia romànica a Itàlia, una personalitat acadèmica de gran relleu a nivell internacional i un Mestre. Va ser doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona, Lisboa i Santiago de Compostel·la i professor emèrit per la Università di Roma “La Sapienza” on va ensenyar durant molts anys. Des del 1973 va ser vocal (fins al 1979), vicepresident (fins al 1988) i president (fins al 1994) de l’AILLC – Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. L’any 1978 va ser soci fundador de l’AISC – Associazione Italiana di Studi Catalani, de la qual va ser vicepresident fins al 1989. Des del 1992 va ser membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Va rebre el Premi Internacional Catalònia (1986) de l’Institut d’Estudis Catalans, el Premi Joan-Baptista Cendrós (1995) d’Òmnium Cultural, la Creu de Sant Jordi (1997) de la Generalitat de Catalunya i el Premi Internacional Ramon Llull (2004). Des de la seva fundació (2001) va formar part del Comitè Científic Internacional de la Rivista Italiana di Studi Catalani, en el número inaugural de la qual va participar amb la contribució Sei, quattro o cinque? sobre la cobla plurilingüe de Cerverí de Girona (Rivista Italiana di Studi Catalani, 1, 2001, pp. 13-26). La seva producció científica és sorprenent, per la seva abundància, varietat, profunditat i rigor filològic i sempre representarà un punt de referència imprescindible per a les noves generacions d’estudiosos i d’investigadors.

Giuseppe Tavani va ser un erudit i un intel·lectual compromès amb la investigació però també amb la militància. Es va dedicar a l’estudi de l’Edat Mitjana però no exclusivament: era molt amic de diferents autors contemporanis i la coexistència en ell d’interessos tant medievals com contemporanis es basava també en el coneixement directe d’aquests escriptors. L’any 1968 va publicar l’antologia Poesia catalana di protesta (Bari, Laterza), amb textos originals i traducció italiana. Aquesta antologia permet d’entendre la dedicació de Tavani a la cultura catalana, en el sentit més ampli de la paraula, també des de la perspectiva del compromís: en aquell temps hi havia una dictadura a Espanya i per això l’antologia de Tavani va ser important, perquè no hagués estat possible publicar-la a l’estat espanyol, on mai hagués pogut aparèixer un text com aquell en aquells anys. A més, com el mateix Tavani recordava, ell coneixia personalment tots els poetes que apareixien a l’antologia i hi tenia molt bones relacions.

Tavani sempre va jugar un paper clau pel que fa al desenvolupament dels estudis catalans a Itàlia i no tan sols a Itàlia: la seva va ser una figura fonamental en aquest sentit, alhora amb una gran projecció internacional. Quan va ser president de l’AILLC, va organitzar el VI Col·loqui de l’Associació a Roma, l’any 1982 (28 de setembre – 2 d’octubre), del qual va ser també president del Comitè organitzador i va curar les actes juntament amb Jordi Pinell, un monjo de Montserrat que llavors ensenyava al Pontificio Ateneo Sant’Anselmo, a l’Aventino. Així doncs, el seu paper pel que fa a la promoció i difusió dels estudis catalans va ser reconegut a nivell internacional. A més, durant la seva presència a la Junta de Govern de l’AILLC (1973-1994), va col·laborar eficaçment en un projecte de promoció i difusió de la catalanística a nivell internacional: quan es va publicar el volum V dels Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, sobre El català a Europa i Amèrica (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982), Tavani va il·lustrar la presència del català a Itàlia, a partir de les activitats de l’AISC – Associazione Italiana di Studi Catalani. Més endavant va participar en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que es va celebrar a Barcelona el maig de 1986 (les Actes del qual es van publicar en el volum Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Llibre blanc sobre la unitat de la llengua catalana, Barcelona, Barcino, 1989). En aquella ocasió, va presentar una densa contribució sobre la Història de la llengua (pp. 9-85), que després va ampliar i publicar com a volum (Breu història de la llengua catalana, Barcelona, Edicions 62, 1994). La seva participació va ser una mostra més del seu interès i del seu compromís amb la cultura catalana: el II Congrés, de fet, concretava la voluntat de connectar amb el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, tot un esdeveniment històric per als estudis catalans, que es va celebrar a la mateixa Barcelona el mes d’octubre de 1906. Finalment, als darrers temps del seu mandat com a president de l’AILLC, va demanar al pare Josep Massot i Muntaner que redactés un resum dels estudis literaris catalans per a la revista Quaderni Ibero-Americani (77, 1995), que oferia un Omaggio alla Catalogna, per a fer conèixer a Itàlia la literatura i els autors catalans més recents.

La convicció i l’energia que van caracteritzar la seva activitat no eren tan sols expressió de la seva feina d’estudiós, sinó també de l’home compromès amb la vida cultural i social del seu temps i de la societat en què vivia i la realitat catalana segurament representava per a ell un àmbit d’elecció, tant científic com civil.

És així que volem recordar la figura de Giuseppe Tavani: del filòleg, de l’investigador, de l’intel·lectual però també de l’home, d’una persona que tenia una gran capacitat d’empatitzar amb els altres, amb els col·legues i amb els joves que començaven la seva trajectòria. I sempre ho va fer des d’una dimensió de compromís, tant professional com a humà. Tot un Mestre, al qual sempre li estarem agraïts pel que generosament ens va transmetre amb el seu magisteri i amb la seva profunda amabilitat.

Veronica Orazi

Università degli Studi di Torino